Des del pont del Llop fins al Pas de l’Ase —dos animals, un de salvatje i ferotge i l’altre, domesticat i tossut—, el riu Ebre travessa el terme i serveix d’espill al poble d’Ascó quan passa pel seu davant, reflectint les seues parets i finestretes, enyorant una barca perduda i afonada, més endavant coberta per les aigües, davall mateix del Malpàs, mentre el riu fa un giravolt i ensopega amb l’almadrava que guarda els Regués de la força de les aigües. Poble de llaüters i de parcers, de secà ben eixut més que de regadiu ben amarat, d’oliveres, de sembrat, de vinya, d’ametllers, de cirerers i, abans, també de figueres i moreres, moltes moreres. Poble de contrastos i con-tradiccions ètniques i històriques que han anat deixant el seu rastre a la fisonomia del poble, del terme i de la seua gent. De lluny, sembla un grapat de cases repenjades que vesteixen les faldetes d’un turó del qual deixen el coll i els muscles despullats perquè hi destaquin una paret de l’antic cas-tell templer i la garita —més alta—, talaia de guerres carlines, testimonis de la història i vigilants del riu i de les seves sortides de mare. Però dintre seu, entre carrers i carrerons estrets i costeruts, el poble amaga tota la seua idiosincràsia i tarannà. Si veniu amb mi, us portaré de la mà per un recorregut que ens va ensenyar Carmel Biarnès (1921-1992), estudiós autodidacte de la seua història i tradicions. El primer estudiós dels moriscos catalans. El nucli urbà es distribueix en tres parts històriques: la vila closa o de dins és del temps islàmic; de l’edat medieval cristiana, la vila de fora; i de partir del segle XIX, la part nova, que apropa les cases a la mare del riu i l’estació del tren, enmig de molins d’oli i premses de vi, la majoría desaparegudes ja. Una darrera ampliació urbanística arran de la construcció de la central i del seu funcionament ens ha llegat blocs de pisos i xalets.

Però el que ens interessa és dalt, lluny de riuades i d’inscursions enemigues, en altre temps tancat per perxes i raconets amb portes.

Podem pujar al poble vell pel carrer dels Clots, deixant al darrere la placeta de Xoll, ara reconvertida en punt d’informació del Camí de Sirga. A dalt de tot del carrer hem de girar a l’esquerra per enfilar-nos pel carrer de l’Hospital. Entrem així a la vila de fora, a la vila dels cristians, per l’antic camí que anava a Flix. Aviat trobarem cases que porten l’antigor morisca retratada a la seua façana: portes d’arcada de totxo damunt de jambes de pedra del castell i parets de guix roig. Al poble, tota la pedra calcària s’anomena pedra del castell perquè no n’hi ha d’altra, a banda de les pedres de calar, les de riu que van servir per empedrar tots els carrers. L’únic exemple que queda d’empedrat al poble el trobem de seguida: un carreronet que puja al carrer Valero encara conserva una desena de petits replans empedrats. En altre temps, tots els carrers antics havien estat així…

Ben aviat trobem l’edifici que dóna nom al carrer, el Santo Hospital de la Villa de Ascó, encara que no és gaire antic de l’any 1842, tal com podem llegir a l’arcada de la porta. Ha estat remodelat recentment per tal d’ampliar el carrer a la circulació rodada. S’ha aprofitat també per conservar una arcada de pedra vista de la casa del costat, segurament del segle xvii o xviii. D’arcades com aquesta, ben poques, n’anirem trobant per la part vella del poble. Les arcades més nombroses són les de totxo, marca inconfusible del passat morisc local, com de tota la Ribera d’Ebre, juntament amb el blavet de les façanes o dels intradossos i voltants de les finestres.

Però tornem allà on érem. Davant mateix de l’hospital s’obre un dels perxes d’entrada i sortida a la vila pel camí que portava a Flix: el perxe de Ca Pere Sans, davall de la casa del mateix nom, amb parets i portalada de mig punt tot, de totxo ben antic, i balcons ben amples. La casa ja apareix en aquesta ubicació al Llibre de Judicatura, de l’any 1693. Tot presidint una petita mostra etnogràfica de cultura material, a l’entrada es conserven dues columnes de l’antiga capella de Sant Pere del castell, amb els capitells d’àbacs i l’arrancada de les arcades. L’interior del pis noble és d’estil modernista popular i té frescos al·legòrics al descobriment i conquesta d’Amèrica, ja que un dels avantpassats més recents va ser indià.

Si seguim endavant, anem a parar al pla de l’Església, al qual molts ja anomenen plaça, tot i que parlar de places a Ascó és un costum força recent. Antigament, l’orografia del nucli urbà no permetia construir places i per això se’ls denominaven plans (pla de Socarrats, pla de Vall Xiqué etc.) o, com a molt, placetes… L’edifici singular d’aquest pla és l’església, que es va començar a construir a finals del segle xii i es va ampliar a principis del xvii gràcies al patrocini dels moriscos locals, que no volien ser foragitats. De l’edifici romànic només en queda una part de la capçalera (la sagristia) i el campanar de cadireta. La nau, d’estil toscà, no es va acabar fins el 1702, tal com diu la inscripció de la portalada. Una imatge de Sant Pere Sans (1680-1747) presideix el pla des de la cantonada que anomenem Lo Sagrari. El sant va néixer en una casa adjacent mentre la seua mare vetllava un difunt i, d’una bessonada, només va sobreviure ell. Com a frare dominic, va anar a evangelitzar la Xina, on va ser martiritzat com a bisbe de Mauricastro.

Ens enfilem pel carrer Major seguint l’itinerari de les processons probessons, en diem nosaltres, com si anéssim a cristianitzar el territori dels infidels, i ens endinsem a la vila closa, la dels musulmans, primer, i moriscos, després. Els cristians reconqueridors van bastir les seues cases fora de la vila, enganxades a les murades àrabs, com és el cas de Ca Biarnés o de Cal Cavaller. L’església, però, quedava isolada, a defora la vila closa. Salvant un retomb del carrer, que també és perxe desaparegut, entraríem al poble àrab, entrada flanquejada per Ca Estisora, que encara conserva les traces d’una torre de vigilància o defensa i que potser és la casa més antiga del poble. Més endavant, trobem l’antiga tenda del senyor, a Ca la Sariera, amb la creu de Malta en una llinda. El carrer Major s’obre a la plaça de la Verdura, també denominada plaça Major. Aquí hi havia hagut Ca la Vila ara escola de música local, de la qual només es conserva la senzilla portalada, que mostra l’any 1610 gravat davall l’anagrama de Jesús i Maria, document en pedra de la neteja ètnica que va suposar l’expulsió dels moriscos i la cristianització de l’antiga aljama o mesquita… Tot i que hi ha documents que la situen per aquí, encara continuem buscant-la. La plaça es va fer a costa del graner del senyor, del qual es conserven unes sitges. Si hi havia hagut la tenda i el graner, no hi podia faltar la casa del senyor: l’escut del comanador Sapata es conserva en una paret al començament del carrer de la plaça Nova. Ben aviat arribem a un carreró, el de Sant Domingo, que s’obre a mà esquerra i presenta la particularitat de tenir dos perxes en angle.

Però el millor ens espera quan el carrer es fa plaça i mirador alhora: descobrim una vista extraordinària, una mirada excepcional del meandre de l’Ebre. Amb tota la raó del món, Carmel Biarnés va batejar Ascó com el Balcó de l’Ebre, i aquí es pot comprovar prou bé. Els ulls no poden abraçar tot el que es pot mirar: un ball de colors i sensacions que canvien segons les estacions de l’any, presidit per un riu pare i mare de tot el que hi ha al voltant.

Ens costa deixar la barana i seguir endavant, seguir penetrant cada cop més en el cor antic de la vila, en direcció a la Mola i al pla de Vall Xiqué, que ens recorden disfresses i carnavals d’infància, velles al sol o a l’ombra i processons, moltes processons. La Mola és un carrer típicament morisc, on moltes façanes encara conserven el blavet i les portes amb arcada de totxo. Fa un cercle quasi complet i la història l’ha anat deixant sense una vorera, amb cases enlairades damunt la riba. Sortim de la vila de dins per l’antic perxe de Ferreret, també desaparegut, trobem el pla de Vall Xiqué i ens enfilem tot pujant en ziga-zaga pel carrer de Sequerets. Antiga­ment, aquest carrer portava als sequers de figues de moros i moriscos, d’aquí que el carrer de dalt s’anomeni de la Figuereta… Reculem i entrem un altre cop a la vila de dins i tornem a gaudir del carrer de la Mola i de la plaça Nova, per tal d’anar cap al carrer de Baix, cercar més perxes i, sobretot, Cal Cavaller, antiga casa pairal dels descendents d’un vassall de Ramon Berenguer IV, que espera convertir-se en museu local ben aviat. Amagat davall una casa veïna, i amb permís de l’amo, hi trobarem un pou de neu, únic per aquestes contrades.

Pel mateix perxe que porta el seu nom, i antiga sortida de la vila cap al camí de Móra, podem anar a la Capelleta del Carme i pujar cap al Calvari per una obaga de pins a fi de tornar a gaudir d’una altra panoràmica magnífica mentre encara ressonen en el record els rosaris, viacrucis i missaires. Diuen que la Capelleta del Carme la van fer uns llaüters per complir una prometença i que la del Calvari la van fer els de Ca Cassó per agrair la fi del dret de cuixa…

En baixar del Calvari, sense treure els ulls del riu ni de les cases, ens en podem anar cap a Camposines, escenari de la Batalla de l’Ebre, o tornar al poble per la mateixa carretera i veure per davall mateix les cases repenjades de la Mola, cercar el pla de la Lleuda i el Molí de la Vila i enfilar-nos per anar a sortir cap a la carretera de la Fatarella, tot admirant la capelleta de Sant Miquel, on trobem l’últim esforç dels moriscos per no ser foragitats: van pagar de les seves butxaques el perxe i les arcades anteriors a la porta i el cor del damunt, però no els va servir de res. L’any que ve farà quatre-cents anys que es van veure obligats a abandonar la seua vida, els seus morts i la seua història al poble d’Ascó i a la Ribera d’Ebre i deixar-nos tot un rastre històric i costumista que cada cop més es va diluint i desdibuixant en un present massa destructor.

Jordi Ferrús Batiste

14 d’abril de 2009