Ara unes jotes, ara el “Delta del Ebro precioso”, ara un acudit, les “Maravi-lles del Delta” o l’entranyable “Com vivia la gent d’abans”. Finalment, les dues cançons ferroviàries: la de Josep Bo i la seua pròpia sobre el Carrilet i el Vaporet.

La nostra terra de l’Ebre està plena de poetes populars. La història de la jota cantada és un calaix amb milers de versos efímers dels quals només conservem els que han tingut la sort de ser recollits per un estudiós folklorista o escrites per esdevenir una cançó. Agustinet és un poeta del poble. Lo Carrilet i el Vaporet és una cançó que ens ha ajudat a conèixer la nostra terra.Cap als anys 80 vaig trobar-me amb una casset exposada a l’aparador d’una botiga de discos. Recordo que deia alguna cosa així com “Cançons del Baix Ebre: Lo Carrilet i el Vaporet” i a la portada hi sortia l’Agustinet acompanyat d’una rondalla. Aquella casset m’estava demanant de comprar-la perquè jo buscava música de la nostra terra. En aquell temps estàvem treballant en una companyia de teatre de carrer on recordàvem el Carrilet com un tren neumàtic que rodava pels carrers de Tortosa. Jo no hi estava gaire ficat, a la companyia. El meu amic Xavi i la meua companya Elena hi estaven molt més i interpretaven força papers al tren: el Xavi era el revisor i guia turístic i de tant en tant es convertia en torero; l’Elena era l’arlequí que apareixia en els trajectes nocturns per sorprendre els viatgers des de les escales de la catedral o des de la reixa del passatge Franquet. Tant l’una com l’altre em van estirar a interpretar també algun personatge… Ja el tenim: un cec que cantarà la història del Carrilet als passatgers que encara esperen a l’estació. El Xavi em va comprar una barbeta postissa i em va ensenyar a tocar el guitarró i l’Elena em va ajudar a triar la camisa, les ulleres i el sombrero. És així com em vaig decidir a posar-me a la pell d’un Quico el Célio amb qui encara comparteixo moltes i moltes hores de la meua vida i el meu treball.

La cançó d’Agustinet deia així:

Antes la gent del Baix Ebre
per poder-ne viatjar
van fer-ne un vaporet
i riu amunt van anar.
Després van fer el Carrilet
per a més poder carregar
i va ser una maravilla.
I va ser la maravilla
hasta que els el van llevar.

Lo Carrilet del Baix Ebre
va fer un transport molt actiu,
portant persones i bultos
igual d’hivern com d’estiu.
També ho va fer el vaporet,
hasta que el van jubilar;
allà a Jesús i Maria
a la punta de l’Illa
enganxat se va afonar.

Lo Carrilet recorria
de Tortosa a Campredó
per carrils de via estreta
i a Amposta feia estació.
I allà a Jesús i Maria
xulava amb gran emoció,
que prop n’estava la Cava!
Que ja arribava la Cava,
final de la trajecció.

Los treballadors del camp
mai lo podrem oblidar
perquè ell xulava a les nou
que era l’hora d’enganxar.
També xulava a la una
quan sortíem a dinar,
i a les sis tornava a vindre,
i a les sis tornava a vindre,
que era l’hora de plegar.

A estacions i apeaderos
ell s’havia de parar,
tant en diumenges com festes
sempre et venia a buscar.
Ell mai va fer-ne cap festa,
ell sempre va treballar,
perquè la gent del Baix Ebre,
perquè la gent del Baix Ebre
ne poguessa viatjar.

Tot allò que explicava la cançó no em venia de nou. De seguida vaig entendre que el vaporet era el vell Vapor Anita de les targetes comercials de la sastreria de mon pare; el de les fotografies del llibre de Mariano Jover Flix i el d’aquella maqueta tan bonica que havia vist exposada a l’aparador de la llibreria Voltes, on ens aturàvem a mirar els seus detalls tan ben acabats quan sortíem de l’escola. Molts anys més tard, el meu amic Polet em va explicar que la punta de l’Illa era l’illa de Gràcia, al bell mig del riu Ebre, a l’altura de Jesús i Maria, tot just davant del Molí dels Mirons. Encara avui hi anem de tant en tant preparats amb vares metàl·liques per somniar que estem tocant el sostre del pont de comandament del vaporet, enfonsat després d’una avinguda del riu acabada la Guerra Civil i quan ja no feia servei.

Del Carrilet tinc records més vivencials perquè jo anava a l’escola a Don Vicente, dalt del mateix Bar La Ribera, on el trenet hi tenia un apeadero. També vaig estar present a la sortida de l’últim viatge portant a les mans una bandereta de paper, com la majoria de xiquets de Tortosa que assistíem emocionats a un esdeveniment que probablement mai hagués hagut de succeir. Els meus últims records presencials em porten a jocs de taula i d’amagatalls a l’interior d’uns quants vagons de fusta abandonats.

La cançó d’Agustinet em va aportar més informació. L’itinerari: Tortosa, Campredó, Amposta, Jesús i Maria i la Cava. També vaig saber que com a mínim feia tres viatges diaris, a l’arrencar a treballar, a dinar i a plegar, i que mai va fer cap festa per tal que fins i tot en diumenge la gent del Delta pogués anar a Tortosa a xalar.

Amb el Carrilet i el Vaporet van marxar dos grans vincles d’unió entre la gent del Delta i riu amunt, però cançons com les d’Agustinet i altres poetes populars com Josep Bo, David Monllau o Joan Salvador “Galdiri” han fet que cada vegada ens sentim tots més pròxims en el coneixement i l’estima de la nostra terra i la història de la nostra gent.

No fa gaires anys, a festes de l’Aldea, vaig poder escoltar Agustinet. La pista d’estiu estava plena de gom a gom, però ell solet amb la guitarra omplia l’escenari. Amb naturalitat se succeïen cançons i també acudits. A part de cantant, també li agrada definir-se com a humorista. Ara unes jotes, ara el Delta del Ebro precioso, ara un acudit, les Maravilles del Delta o l’entranyable Com vivia la gent d’abans. Finalment, les dues cançons ferroviàries: la de Josep Bo i la seua pròpia sobre el Carrilet i el Vaporet.

Si en voleu saber més coses, busqueu-lo per Amposta. Viu allí des que es va casar, tot i que és cavero de naixement i de cor. Es diu Agustí Bonet, però tothom el coneix pel diminutiu del seu nom. Pregunteu-li per què li deien de jove el “Ruiseñor del Delta”. Demaneu-li que us expliqui com es va guanyar 5 duros quedant el tercer en un concurs de cant o de quan als 14 anys va guanyar la Festa de l’Aire, quan imitava a Molina, Machín o Pepe Blanco… Us explicarà desenes d’històries d’orquestres, de música i mili o de quan acompa­nyava amb la guitarra mestres cantadors de jota com Nicasio, Canalero o Teixidor. Quan sortireu de casa seua sentireu que coneixeu una mica més la vostra terra.

Arturo Gaya
Periodista i músic