Picasso, sense saber-ho ben bé, s’abeura en la millor font que podia trobar en aquell moment: la natura. En aquella natura verge dels Ports, els elements (l’aire, l’aigua, el vent, la pluja, el foc) són els seus companys al costat de Pallarès.

En la nostra ruta d’avui ens endinsem en un dels racons més emblemàtics de l’interior de les Terres de l’Ebre, en plena Terra Alta. Reviurem un dels moments més importants d’aquest muni-cipi i que darrerament li ha donat més fama i prestigi, si cal, del que ja tenia: l’arribada del pintor Picasso amb el seu amic Pallarès a Horta —enguany es celebra el centenari de la seva etapa cubis-ta a la vila terraltenca—. I ho farem a través de les vivències nar-rades per un altre il·lustre escriptor català, Josep Palau i Fabre (Barcelona, 1917-2008). Poeta, narrador, assagista, dramaturg i traductor, és considerat un dels màxims experts internacionals sobre l’obra i la personalitat de Picasso, de les quals ha fet estu-dis que han estat traduïts a una desena de llengües. I precisament avui basarem la nostra ruta en un dels seus escrits que rememora l’estada de l’insigne pintor [vegeu nota bibliogràfica].Horta, o Horta d’Ebre, o Horta de Sant Joan, és un poble situ-at sobre un monticle d’uns 500 metres d’altitud, que domina una vasta planícia. El nom d’Horta pot ésser una antiga deformació de Forta, qui sap si perquè era una plaça forta, qui sap si perquè l’àb-sida de la seva església era particularment reforçada, com encara podem comprovar.Per anar a Horta, Picasso i Pallarès agafaren, de primer, el tren fins a Tortosa, on els esperava, a l’estació mateix, el germà gran de Pallarès, Josep, amb un mul equipat amb una sàrria, per posar-hi les maletes i els altres embalums. Després d’una pausa, potser per deixar descansar l’animal i comprar encara algunes menude-ries, emprengueren el camí. El trajecte de Tortosa a Horta és d’uns 40 quilòmetres, i els tres amics anaven muntant el mul una estona cada u. Travessaren el poblat de Ferreries (raval de Tortosa, a l’al-tra riba de l’Ebre) i després els pobles de Roquetes, Jesús, Aldover, Xerta i Prat de Comte.

Segons Pallarès, a qui devem aquestes precisions, només es quedaren al poble uns quants dies, primer descansant, després anant al convent de Sant Salvador, situat al peu de la muntanya de Santa Bàrbara, de forma ostensiblement cònica. En aquell temps, aquest convent era encara habitat i hi feien processons i pelegrinatges.
Un dels pocs quadres que coneixem d’aquesta primera estada de Picasso a Horta és, precisament, la descripció d’una d’aquestes processons. No sabem si fou pintat allí o si fou pintat immediatament després, a casa de Pallarès, sobre un apunt pres del natural. Picasso i Pallarès s’aventuraren, durant els primers dies, fins
a dalt de tot de la muntanya de Santa Bàrbara, on hi ha una cova. Potser fou aquí on els entraren les ànsies de soledat i de comunió amb la naturalesa. El cert és que decidiren, al cap de pocs dies, d’internar-se pels Ports. I cal usar el mot internar-se perquè els Ports del Maestrat és una regió frondosíssima i selvàtica on encara avui fa basarda d’aventurar-se. Però Pallarès havia explorat ja aquells paratges durant les seves caceres. Enmig d’aquella silueta de muntanyes sobresurten els Ullals de Morago, corprenedors, amenaçadors. Qui és Morago? Què vol dir aquest nom? No és pas un dels mil noms del diable?

Abans d’anar als Ports, i amb la intenció de treballar-hi en una vasta composició, Picasso i Pallarès demanaren a Barcelona dues grans teles per poder pintar, i els pares de Picasso ho enviaren tot seguit. Els bastidors foren executats per un fuster d’Horta mateix. Tot això, anant bé i de pressa, representa una setmana o deu dies de temps. Tanmateix era al ple de l’estiu i els dies llarguíssims. Un matí, a l’alba, Picasso i Pallarès sortiren cap als Ports, acompanyats del germà petit de Pallarès, Salvadoret, i d’un noiet d’uns deu anys, amb un gos i un mul carregat amb tota la impedimenta.

El trajecte que havien de recórrer era d’uns dotze o catorze quilòmetres, però una part és gairebé intransitable. Anaren en comitiva fins allí on podia arribar el mul, i, després de descarregar-lo, Salvadoret se l’endugué de nou cap al poble. Quedaren Picasso, Pallarès, el noiet i el gos. Com que entre una cosa i altra se’ls feia fosc, acamparen allí mateix i hi passaren la primera nit, després d’encendre una gran foguera i embolicar-se en les flassades que
duien. L’endemà al matí, Pallarès i Picasso, tot deixant el noiet amb el gos perquè els guardessin les coses, emprengueren, amb els estris de pintar, la marxa a la recerca d’un indret adient on instal·lar-se i on treballar. Pallarès, coneixedor del paratge i més avesat a les grans caminades, anava al davant, seguit, amb un xic de dificultat, pel seu amic. Fins que, per tal d’escurçar el camí, trencaren per una drecera i arribaren a un pas, que havien de travessar per sobre d’un gran pi buidat i formant canal, aguantat per mitjà d’estaques. Pallarès va fer una aturada per demanar a Picasso si es veia amb cor de seguir per allí. I aquest assentí. Però una mica més enllà començava un declivi de roca llisa i llisquent. Pallarès s’anava girant, de tant en tant, per inspeccionar el seu company, i de primer veié que aquest començava a caminar assegut per terra, arrossegant-se. Però de sobte sentí que rodolava pendent avall amb la seva capsa de pintures, i arribà just a temps per a engrapar-lo i rescatar els seus estris de pintor. Al final d’aquell pendent hi havia un corrent d’aigua d’uns dos metres d’ample i de gran profunditat, i en aquella època Picasso no sabia de nedar. És d’ençà d’aquest fet que, cada vegada que es retroben, Picasso diu a Pallarès: «Mai no oblidaré que em salvares la vida!»

Passat aquest mal moment, arribaren a la deu d’aigua on naixia aquell corrent. Una aigua molt bona i que tenia la propietat d’obrir poderosament la gana. No gaire lluny d’aquesta deu hi ha una roca que sobreïx del flanc de la muntanya i que forma una mena d’aixopluc natural. És aquí on decidiren d’instal·lar-se. Però, com que havien de tornar amb llum de dia al punt de partida i no volien tornar a transitar per aquell camí perillós, hagueren de fer marrada, costejant una gran muntanya, i per això reprengueren la marxa immediatament.

Trobaren el vailet fet una sopa d’embriac i el gos cuejant de content per haver pogut menjar el que havia volgut. Tot havia estat regirat per aquest i estampat per terra. Aquella nit tornaren a dormir allí mateix, després d’encendre, com la nit anterior, una gran foguera. El tercer dia esperaven, després de la sortida del sol, l’arribada d’en Salvadoret, tal com havien convingut, i amb l’ajuda d’aquest, i carregant cadascú tot el que podia, emprengueren la marxa
cap a la cova —el que d’ara endavant designarem amb el nom de «la cova»— pel camí costerut per on havien tornat el dia abans. Hagueren de fer una pila de parades per a descansar, i arribaren molt tard. Immediatament es posaren tots quatre a recollir herbes per fer un bon jaç, perquè no era pensable, a aquelles hores, que els dos acompanyants s’en poguessin tornar. Acumularen sota la roca, que feia uns dos metres de llargada, un tou de dos pams d’herba tendra i aromàtica. La foguera, el sopar i la conversa s’allargaren aquella nit fins a molt tard…

El quart dia, després de rentar-se i d’esmorzar, el Salvadoret, el noi i el gos se’n tornaren cap al poble. Pallarès i Picasso consideraren que aquests dos últims, per la feina que havien fet, no els necessitaven.

A partir d’aquest moment els dos amics es posaren a buscar un lloc adient per a pintar. Quan l’hagueren triat, no gaire lluny d’allí, i a uns cent cinquanta metres l’un de l’altre, hi traslladaren el bastidors i hi clavaren les teles, calculant que, després, podrien lligarho tot en algun arbre.

Precisament, un dels testimoniatges que ens queda d’aquesta estada de Picasso als Ports és una sèrie de dibuixos d’arbres, en els quals ha intentat caçar, diríem, llur individualitat. Així com un retratista tracta de copsar el que té de diferent i de distintiu una persona, un rostre humà, així Picasso, diríem, intenta «sorprendre» l’arbre en el seu ritme propi, en la seva manera d’organitzar-se i de desplegar-se. Un pi no és igual que una alzina, una alzina no és igual que un roure, però no sols no són iguals pel que sabem que els diferencia (escorça diferent, fulles diferents, etc.), sinó que no ho són a causa de certs detalls o certes particularitats típiques de cada un d’ells i que només una pupil·la molt atenta i molt experta pot copsar.

És com dir que cada arbre té el seu ritme, la seva individualitat. Això sembla haver volgut subratllar Picasso en aquesta sèrie de dibuixos, que ell s’imposa com un deure agradós, i en els quals el professor era la natura mateix. Potser aquesta escola era l’única que ell tolerava, l’única on veia que podria aprendre alguna cosa. [...] Durant aquest període menaren una vida veritablement primitiva.

Durant el matí, la primera cosa que feien era dutxar-se, aprofitant un salt d’aigua de dos metres que allí hi havia i ajudant-la, amb una cassola, a fer-la caure sobre el cap i el cos, primer de l’un, després de l’altre. I aquest altre se situava aleshores dalt de la roca per dirigir l’operació.

Després venia l’esmorzar. La distància que els separava del poble no els permetia de menjar peix o carn sinó quan venia el Salvadoret i els en duia. Els queviures de què disposaven per a fer-se els àpats eren: patates, cigrons, mongetes, arròs, bacallà, cebes, llard, pa, vi, oli, vinagre, sal, etc. Pallarès mateix confessa que durant tot el temps que estigueren als Ports passaren una certa gana, a causa d’aquella aigua, de l’aire i de l’exercici que feien d’un cap a l’altre del dia, i que s’aprimaren una mica —com ho proven alguns dels autoretrats fets per Picasso allí, a l’aire lliure—, però que s’enfortiren.

L’esmorzar, se’l menjaven amb una fam devoradora, i aquesta es renovava cada dos per tres. Molt sovint, quan no dibuixaven, es dedicaven a buscar fòssils i també, naturalment, a arreplegar llenya, car en necessitaven molta cada dia, tant per a fer el menjar com per a escalfar-se abans de dormir. Un dels menjars que els agradaven més era la truita amb ceba i, encara més, les patates al caliu.

Un dia que el Salvadoret s’oblidà de dur el pa, l’enviaren al Mas del Quiquet, on ja estaven assabentats de llur presència en aquells paratges, a buscar-ne, i aquell tornà amb el pa i una gran llebre que menjaren tots plegats. Aquella nit el Salvadoret es quedà a dormir amb ells a la cova.

Quan Picasso, més tard, dirà que ha après tot el que sap a Horta d’Ebre, o al poble d’en Pallarès, potser hem de pensar que una primera part d’aquest saber fou aquell enginyar-se-les per encendre una foguera i fer-se el menjar, per elemental que fos aquest saber. Picasso revivia així la vida de l’home primitiu. El mateix ganivet li servia per a tallar branques, obrir-se pas en la malesa, pelar patates i menjar. Aquest ganivet, Picasso l’ha conservat amb ell tota la vida. Se l’endugué a París i el té ara encara a Notre-Dame-de-Vie, on un dia ens l’ensenyà.

Algunes vegades havia plogut, però sense majors conseqüències. Un dia, en canvi, el vent dugué la pluja en direcció a la part oberta de la cova, i les herbes quedaren totes molles. Per sort, sortí després el sol i les pogueren posar a assecar. Al cap d’uns quants dies més —l’estiu havia arribat, segurament
al zenit— es desencadenà una gran tempesta de vent, i l’endemà, en anar als respectius indrets de treball, on havien deixat fermades aquelles grans teles, Picasso i Pallarès trobaren els bastidors destrossats i les teles malgirbades. Les desclavaren i feren servir els bastidors per a encendre el foc. Aquesta tempestat de vent determinà el retorn dels nostres dos amics al poble. [...]

Picasso, sense saber-ho ben bé, s’abeura en la millor font que podia trobar en aquell moment: la natura. En aquella natura verge dels Ports, els elements (l’aire, l’aigua, el vent, la pluja, el foc) són els seus companys al costat de Pallarès. I, al costat de Pallarès també, aviat anava a trobar els homes  d’aquell país, rudes, primitius potser, per als quals la vida naixia cada dia amb el treball. La destresa manual de Picasso, segurament innata, aviat anava a trobar un mirall i un estímul.

Quan el Salvadoret tornà als Ports, es quedà esmaperdut en veure l’estat deplorable d’aquelles teles en les quals, sembla, Picasso i Pallarès havien treballat ja molt. Li feren deixar el menjar que duia i varen convenir que els tornaria a buscar l’endemà amb el mul. I així fou. Salvadoret deixà el mul lligat al mateix lloc de la primera vegada, anà a buscar el seu germà i Picasso a la cova i, entre tots tres, amb penes i treballs, traslladaren tot el que tenien fins
on hi havia el mul per carregar-ho sobre els seus lloms resistents.
Quant de temps durà aquesta estada de Picasso i Pallarès als Ports? És difícil de calcular-ho. Aquella tempestat de vent i el temps, ja molt mudable, que trobaren en tornar al poble fan pensar que aquest retorn tingué lloc a mitjan agost, perquè és vers aquesta data que, en el nostre país, se sol produir un tombant en el temps. [...]

Picasso tornà a Barcelona, sol, durant el mes de febrer del 1899.

Bibliografia:
PALAU I FABRE, J. Picasso i els meus amics catalans. Barcelona: Galàxia
Gutenberg / Cercle de Lectors, 2006.