Però de mica en mica la mar va anar soscavant la sorra de les instal·lacions i es van haver de construir les que ara es coneixen com a “salines noves”, a l’interior de la badia. Cadascuna de les salines tenia la seva garbera (les conegudes muntanyes de sal).

L’explotació de les salines al Delta de l’Ebre es remunta a l’època de la invasió àrab, tal com ho demostra la carta de població de Tortosa atorgada per Ramon Berenguer IV l’any 1149, en la qual es concedia la propietat de les salines existents als habitants del Delta, reservant-se única ment per a la Corona la novena part de la producció. Es té notícia que ja al segle XIV els pobladors del Delta de l’Ebre aprofitaven les bones condicions de la zona deltaica per a construir-hi diverses salines. Avui en queden tantes restes sobre el terreny com documentació sobre la seva existència i activitat. La producció de sal va assolir el seu nivell màxim al segle XV. Als segles posteriors, va tenir diversos daltabaixos com a conseqüència de les dificultats per al seu comerç. Finalment, el 1749 el rei Carles III va promulgar un decret mitjançant el qual es van passar totes les salines del Regne d’Aragó a la Corona Estatal.Avui dia, de totes les salines del Delta de l’Ebre en destaquen les anomenades Salines de la Trinitat, que van ser construïdes en una primera fase l’any 1869 per Miguel Castellà i Borràs (1842-1905). Segons la seva família, un dia Miguel Castellà va anar de cacera al Delta de l’Ebre i es va quedar aïllat a la península dels Alfacs. Va donar un tomb per buscar una mica de llenya per fer foc i potser poder menjar alguna peça de la seva cacera. Aleshores va fixar-se en els dipòsits de sal que es formaven després de l’evaporació de l’aigua de mar i va pensar a construir allà mateix unes salines.

Sigui certa o no aquesta anècdota, sí que n’és que Miguel Castellà era un home intel·ligent i emprenedor i que en aquella època disposava de certs recursos econòmics. Fill d’una família de pescadors, havia nascut a Tortosa i era veí de Sant Carles de la Ràpita. Havia estudiat al Semi­nari Diocesà de Tortosa i els seus coneixements li van permetre ser secretari de l’Ajuntament.

La seva relació amb Albert Bosch i Fustagueras (1848-1900), també de Tortosa, enginyer de camins, ministre de Foment l’any 1885 i alcalde de Madrid aquell mateix any, va portar-lo a interessar-se per la política. Va ser diputat pel partit conservador de Cánovas del Castillo pel districte de Roquetes entre el 1896 i el 1898 amb un resultat que avui dia sembla sorprenent: d’un cens total d’11.546 votants va obtenir la totalitat dels 9.436 vots emesos, cosa que es pot explicar per l’escassa tradició política de la comarca.

Donada la seva formació i experiència política, Miguel Castellà sabia perfectament que l’any 1869 una llei del Parlament espanyol havia declarat lliure la producció i venda de sal. Aquell mateix any Miguel Castellà va demanar permís per iniciar els treballs de construcció de les anomenades Salines de la Trinitat i va fer les primeres inversions per a la seva construcció. Va construir els dipòsits d’aigua de mar, els escalfadors (les basses on es fa la primera concentració d’aigua de mar) i diverses basses de cristal·lització. L’any 1870 l’explotació ja estava en marxa i havia començat la producció de sal.

El volum de les inversions previstes i les expectatives de negoci ultrapassaven, però, les seves possibilitats i va buscar un soci capitalista disposat a invertir en la seva empresa. Després de diverses gestions, Josep Carreras i Xuriach va decidir invertir en les Salines de la Trinitat. Josep Carreras era metge cirurgià i financer i en aquell temps residia i era propietari del Palau de la Virreina de Barcelona. Ja havia participat amb altres homes de negocis rellevants de Barcelona en la gestió i control d’importants empreses financeres, colonials i de ferrocarrils, entre les quals cal destacar el Banco Hispano-Colonial.

El 1879 Josep Carreras va esdevenir soci de Miguel Castellà, que li va vendre les dues terceres parts de la seva empresa i es va constituir la Societat Carreras i Castellà. L’any 1885 aquesta societat va presentar un projecte signat per l’enginyer Wohlguemuth al Ministeri de Foment que sol·licitava la concessió dels terrenys i indicava les obres que es projectaven. L’autorització va ser publicada al Diari Oficial de la Província de Tarragona el 14 de novembre del 1885, en la qual es concedien a perpetuïtat els terrenys necessaris per a l’ampliació de les instal·lacions exis­tents fins un màxim de 721 hectàrees.

El projecte incloïa la construcció d’un moll sobre pilastres de fusta de gairebé un quilòmetre de longitud, que s’endinsava 500 metres cap al mar i arribava fins als 17 peus de calat, per on atracaven els vaixells per carregar la sal i portar-la als països de destí.

En realitat, les Salines de la Trinitat van tenir dos emplaçaments. Les anomenades salines velles estaven situades més cap a llevant, prop de la mar de fora, i l’any 1916 tenien 31 basses. Si la mar està baixa, encara avui dia es pot distingir un malecó de pedra on van estar situades les salines velles. Però de mica en mica la mar va anar soscavant la sorra de les instal·lacions i es van haver de construir les que ara es coneixen com a salines noves, a l’interior de la badia. Cadascuna de les salines tenia la seva garbera (les conegudes muntanyes de sal).

Les salines actuals tenen una casa gran -anomenda “La Casa Gran”- destinada a ser la residència dels propietaris, un altre edifici amb un motor de vapor per a moure l’aigua, un magatzem, unes instal·lacions per a rentar la sal i una via de ferrocarril. Per aquesta via hi circu­laven les vagonetes carregades de sal des de les basses de cristal·lització fins al port.

El treball a les salines ha estat sempre molt dur, especialment als inicis de la seva activitat. Segons explica Joan Solé a l’entrevista de Marian Canicio per a la revista Ràpita [núm. 401, novembre de 1992], el procés de producció de la sal començava als dipòsits on entrava l’aigua del mar amb una concentració de 35 kg de sal per m3 (3,5%) i d’allí passava als onze escalfadors fins que assolia una concentració de 180 kg de sal per m3. Finalment, passava dels escalfadors als cristal·litzadors, on la sal començava a precipitar quan s’arribava als 280 kg per m3. No interessava que la concentració de sal fos superior a aquest valor, ja que en aquest cas començarien a precipitar també les sals magnèsiques, que farien perdre valor al producte final. Per tal de mantenir la concentració de 280 kg de sal per m3, durant tot el procés s’anava afegint aigua als cristal·litzadors a mida que s’anava evaporant. Tal com assenyala Raul Galán, antic director de les salines, el procés de producció de la sal és dinàmic i es fa circular l’aigua constantment.

En conjunt, el cicle total de producció era d’un any. Els cristal·litzadors es començaven a omplir el mes de desembre i “la salinada” - com era coneguda la temporada d’extracció de la sal a la comarca-  s’iniciava el mes de juliol.

Als anys cinquanta unes 130 persones treballaven a les Salines de la Trinitat durant tot l’any, xifra que en temps de salinada augmentava fins a unes 300, inicialment originàries d’Andalusia i d’Aragó, si bé després se n’hi van afegir també de Sant Carles de la Ràpita. L’horari de treball era per torns de quatre hores, des de la sortida del sol fins a la posta. Les condicions de treball eren dures: la sal cremava la pell i obligava els treballadors a utilitzar botes de goma per evitar-ne el contacte.

En aquella època, la mecanització era escassa. Un cop cristal·litzada la sal  - o, com deien els treballadors, un cop s’havia fet la crosta - , calia picar-la i carregar-la a les vagonetes del tren, feina que feien a mà els treballadors. La utilització dels animals estava molt restringida per condicions higièniques, ja que la sal també es destinava al consum humà. Es transportava amb vagoneta dels cristal·litzadors al rentador, on es rentava amb aigua amb una concentració de sal suficient per evitar que es dissolgués. Un cop neta, s’amuntegava a les garberes amb una cinta transportadora. Com ja hem comentat, hi havia dues garberes: una, a les salines velles; i l’altra, a les salines noves.

Posteriorment, la sal es passava pel molí per fer-la més o menys fina segons la qualitat necessària d’acord amb el seu destí. Quan s’havia de carregar als vaixells, es portava amb les vagonetes fins al moll. Al principi, aquestes vagonetes eren tirades per matxos, si bé després es va instal·lar una locomotora elèctrica que les conduïa fins al lloc convenient on volcaven la càrrega en una tremuja, des d’on era elevada i deixada caure a les bodegues dels vaixells. Donat que el calat del moll era de 17 peus, alguns vaixells no s’hi podien aproximar i aleshores la sal es transportava amb unes barcasses de 50 tones fins al vaixell.

La producció de sal variava segons la climatologia de cada any: normalment era d’entre 35.000 i 45.000 tones, si bé - tal com recorda Joan Solé a l’entrevista - va haver-hi algun any en què les pluges van ser tan abundants que la producció va rondar les 12.000 tones. Normalment, la terminologia emprada a les salines era similar a la del conreu de l’arròs; així doncs, es parlava, entre d’altres, del “conreu de la sal”, “la garbera” i “la collita de la sal”. El temps idoni per a la producció era com més sec millor; a més, el vent sec de ponent ajudava a l’evaporació de l’aigua. Era just el contrari del temps que desitjaven els pagesos, sobretot els del camp de secà. Així, quan un any era molt sec i ventós, sempre hi havia algú que es consolava dient: “si més no aquest any serà bo per a les salines”.

Respecte als vaixells que portaven la sal fins al punt de destí, està documentada la presència de naus de països nòrdics que a l’hivern passaven pel port de Sant Carles de la Ràpita i, quan arribava el bon temps, tornaven als seus ports carregades de sal. Luis Millán, en un article a la revista Ràpita [novembre de 1992], explica que hi ha dades de vapors danesos, suecs, anglesos i holandesos que el 1910 anaven als ports d’Hamburg i Dortmund (Alemanya), Abo i Uleaborg (Finlàndia) i Kristianstad (Suècia), a part del cabotatge nacional.

Aquesta activitat es va mantenir fins a la Primera Guerra Mundial, durant la qual va cessar el comerç. A partir del 1920, el tràfic es va reactivar i va ser especialment intens fins a la Guerra Civil. Entre els vaixells que en aquella època carregaven sal hi havia el “Teresa” i el “Juan Miguel”, propietat dels descendents de Miguel Castellà.

Però de totes les barques de les salines, les més populars eren la “Lola” i la “Carmen”, que feien de correu, ja que l’accés per terra per la platja del Trabucador no va ser possible fins als anys seixanta. Fins aleshores, tots els subministraments es feien des de Sant Carles de la Ràpita amb alguna d’aquestes dues embarcacions, sobretot els d’aigua de boca, que estava racionada a dos litres per persona i dia. Les anades i vingudes constants de les barques han quedat a la memòria de la gent de la zona, que encara avui dia diuen: ”faràs més viatges que la barca de les salines”.

A partir del 1940, el transport de la sal es va fer amb motovelers de cabotatge i posteriorment per carretera. Si bé, i com ja s’ha dit, un dels destins de la sal era el consum humà a diversos països del nord d’Europa, una altra part es destinava a la indústria, sobretot a la planta electro­química de Flix.

A part del negoci de la sal, la societat Carreras i Castellà va proposar instal·lar un tancat per a la cria de peix al costat del port de les salines. Van presentar una memòria l’any 1894 en la qual se’n sol·licitava la concessió i s’hi exposaven les característiques de la pesquera que s’hi podia realitzar i la mà d’obra necessària tant per a la construcció com per al manteniment de les ins­tal·la­cions. Es proposava tancar una zona de la costa fins a 230 metres mar endins on la profunditat del mar era de poc més d’un metre.

El projecte consistia a dipositar dins del tancat la cria del peix que es capturés durant la pesca (a vegades amb arts il·legals i que acabava destruint-se). Un cop dins, el peix s’alimentaria per si mateix i s’engreixaria fins a la mida necessària per a poder-se vendre al mercat. No tenim coneixement que aquest projecte s’hagués ni tan sols iniciat, si bé els posteriors assaigs de cria de peixos a la zona del Delta de l’Ebre han tingut en consideració aquests mateixos raonaments.

Josefina i Lluc Beltran i Beltran

Bibliografia

Millan i Roca, L. Naufragis a la mar de l’Ebre. Sant Carles de la Ràpita: Ajuntament de Sant Carles de la Ràpita, 1991.

Millan i Roca, L. “Les salines”. Ràpita, 401, 5 de novembre de 1992.

Carles i Guàrdia, P. “Les Salines de la Ribera”. Ràpita, 401, 5 de novembre de 1992.

Canicio Querol, M. “Els millors anys de la nostra vida”. Ràpita, 401, 5 de novembre de 1992.

Pitarch, J. “Les salines des de dins”. Ràpita, 401, 5 de novembre de 1992.